Cap recepta d’aquesta casa no va néixer en una cuina d’acer inoxidable. Venen de Gaziantep, d’Urfa, de Hatay, de Van — i cadascuna porta la seva llegenda.
L’esmorzar que es desplega
A Van, l’esmorzar és una institució amb carrers sencers que s’hi dediquen. Serpme vol dir «desplegat»: tretze petits plats que cobreixen la taula — formatges, olives, mel amb nata, sucuk, simit calent — i un te que no deixa d’arribar. No és un àpat: és una manera de començar el dia sense pressa.
Veure’l a la carta →
Ous de palau, segle XV
El çılbır apareix als registres de cuina otomans del segle XV: ous escalfats sobre iogurt amb all, coronats amb mantega especiada. El menjaven els soldans — Mehmed IV era famós per demanar-lo entre audiència i audiència. Un esmorzar imperial que aquí se serveix fins a la tarda.
Veure’l a la carta →
El köfte que va néixer sense foc
La llegenda ve d’Urfa: quan el rei Nimrod va confiscar tota la llenya per a la foguera d’Abraham, una mare no va tenir amb què cuinar. Va pastar bulgur, pebrot i espècies fins que la mateixa pastada va «coure» la barreja. Avui el çiğköfte es prepara sense carn, però explica la mateixa història: l’enginy pot més que el foc.
Veure’l a la carta →
El kebab que es pica a cop de canell
El zırh és una fulla corba i pesada que es gronxa sobre la taula com un bressol. Amb aquesta fulla, el mestre pica el xai a mà: la fibra no s’aixafa com a la màquina i el suc es queda dins. És més lent, és clar. Per això ja gairebé ningú no ho fa. Nosaltres sí — perquè a Gaziantep vam aprendre que la drecera es nota a la primera mossegada.
Veure’l a la carta →
«L’imam es va desmaiar»
Diu la llegenda que un imam va tastar aquesta albergínia confitada en oli d’oliva, ceba i tomàquet — i es va desmaiar. Uns diuen que de pur plaer; d’altres, en saber quant oli havia gastat la seva dona. Quatre segles després, el debat segueix obert. La nostra recepta aposta per la primera versió.
Veure’l a la carta →
Quaranta capes, un ofici
El baklava de Gaziantep va ser el primer producte turc amb denominació protegida europea. La massa s’estira fins a poder llegir un diari a través seu; es munten quaranta capes amb mantega clarificada, festuc d’Antep i un xarop que s’aboca calent sobre fred — mai al revés. Dues peces basten. Ningú no ha menjat mai només dues peces.
Veure’l a la carta →
Formatge calent, fil daurat
A Hatay el künefe és gairebé una religió amb horari: es demana, es fa, es menja — calent o res. Fils de kadayıf daurats en mantega, un cor de formatge que s’estira en partir-lo, xarop i festuc. Té un marge de tres minuts entre el forn i la taula. Quan surt, la conversa s’atura sola.
Veure’l a la carta →Carrer de Mallorca 202, 08036 Barcelona. De dimarts a diumenge, 09:00 – 02:00.
Reservar taula